viernes, 11 de septiembre de 2009
lunes, 20 de abril de 2009
En el estanque dorado
Estrenada en 1981 i dirigida per Mark Rydell, ací se'ns mostra una altra meravellosa recreació de les emocions, de les relacions humanes en la seua més pura essència.
En este cas tractem amb una parella de vells, sí, de vells, vells, (Katharine Hepburn i Henry Fonda = Ethel i Norman), però tan distints en el seu caràcter com units per un amor infinit que arrosseguen de la seua joventut i que seguix viu, tan viu com perquè l'irònic, sarcàstic, mordaç i pessimista comportament de Norman no influïsca ni un àpex en el d'Ethel que, tot al contrari, és la seua antítesi. És una dona optimista, riallera, capaç, emprenedora... se m'esgoten els adjectius per a descriure el caràcter d'este personatge, tan oposat al del seu marit. I, òbviament, estos consagrats actors interpreten el paper de forma magistral, sense màcula. De fet van ser guardonats amb sengles óscars.
Un home, Norman, que complirà els 80 i que pensa en la mort de forma obsessiva, que al·ludix reiteradament als seus alifacs, com la pèrdua de memòria, però que té moments en què abandona eixa actitud, —per cert, xapó per al guionista, que ens mostra uns diàlegs amb molta purna i enginy— moments tendres en què emergix la persona sensible i espantada que s'amaga darrere d'eixe caràcter tan desagradable, per exemple, en l'escena en què li explica a la seua dona l'esglai que patix quan ella l'envia a recollir maduixes al bosc.
Un home que ha tingut moltíssims èxits en la seua vida en l'aspecte professional i que la pèrdua de facultats i decrepitud causades per l'edat el porten a tancar-se, més si és possible, en eixa indiferència per les coses del dia a dia, en eixa aparent resignació que en realitat amaga una por, no a la pròpia mort en si, sinó més aïna als possibles patiments pels quals haja de passar per a arribar fins a ella.
L'arribada de la seua filla (Jane Fonda = Chelsea, també filla en la vida real) per a celebrar l'aniversari de son pare revifarà entre ells una vella tensió que a ella li portarà amargs records de la difícil convivència que va haver de patir fins que va abandonar la casa Paterna.
Interessant entrada dels personatges que encarnen la nova parella de la filla (un divorciat) i el seu fill, de només 14 anys, i que significarà un bufit d'aire fresc en la vida dels vells, més si és possible perquè li toca quedar-se un mes amb ells.
I entre tot este desori sorgix sempre el somriure d'Ethel, suavitzant i animant a uns i a altres, sempre amb eixes ganes de viure que contagia a l'espectador.
Sens dubte una pel·lícula indispensable que fa pensar, sobretot a aquells que ja hem passat del mig segle, com encararem eixa última etapa de la nostra vida.
==============================================================
P.D.: Qui de veritat vullga llegir un bon comentari (dir-li "comentari" no és fer-li justícia) a esta pel·licula té per visita obligada la pàgina:
http://www.telefonica.net/web2/micineparaiso/estanque.html
realitzada per un tal Juan S.D.Toro què jo he trobat amb el Google i que inclou una enlluernadora ressenya de aquesta obra d'art, amb una prosa molt cuidada i paraules i fotos escollides amb molt de gust.
En este cas tractem amb una parella de vells, sí, de vells, vells, (Katharine Hepburn i Henry Fonda = Ethel i Norman), però tan distints en el seu caràcter com units per un amor infinit que arrosseguen de la seua joventut i que seguix viu, tan viu com perquè l'irònic, sarcàstic, mordaç i pessimista comportament de Norman no influïsca ni un àpex en el d'Ethel que, tot al contrari, és la seua antítesi. És una dona optimista, riallera, capaç, emprenedora... se m'esgoten els adjectius per a descriure el caràcter d'este personatge, tan oposat al del seu marit. I, òbviament, estos consagrats actors interpreten el paper de forma magistral, sense màcula. De fet van ser guardonats amb sengles óscars.
Un home, Norman, que complirà els 80 i que pensa en la mort de forma obsessiva, que al·ludix reiteradament als seus alifacs, com la pèrdua de memòria, però que té moments en què abandona eixa actitud, —per cert, xapó per al guionista, que ens mostra uns diàlegs amb molta purna i enginy— moments tendres en què emergix la persona sensible i espantada que s'amaga darrere d'eixe caràcter tan desagradable, per exemple, en l'escena en què li explica a la seua dona l'esglai que patix quan ella l'envia a recollir maduixes al bosc.
Un home que ha tingut moltíssims èxits en la seua vida en l'aspecte professional i que la pèrdua de facultats i decrepitud causades per l'edat el porten a tancar-se, més si és possible, en eixa indiferència per les coses del dia a dia, en eixa aparent resignació que en realitat amaga una por, no a la pròpia mort en si, sinó més aïna als possibles patiments pels quals haja de passar per a arribar fins a ella.
L'arribada de la seua filla (Jane Fonda = Chelsea, també filla en la vida real) per a celebrar l'aniversari de son pare revifarà entre ells una vella tensió que a ella li portarà amargs records de la difícil convivència que va haver de patir fins que va abandonar la casa Paterna.
Interessant entrada dels personatges que encarnen la nova parella de la filla (un divorciat) i el seu fill, de només 14 anys, i que significarà un bufit d'aire fresc en la vida dels vells, més si és possible perquè li toca quedar-se un mes amb ells.
I entre tot este desori sorgix sempre el somriure d'Ethel, suavitzant i animant a uns i a altres, sempre amb eixes ganes de viure que contagia a l'espectador.
Sens dubte una pel·lícula indispensable que fa pensar, sobretot a aquells que ja hem passat del mig segle, com encararem eixa última etapa de la nostra vida.
==============================================================
P.D.: Qui de veritat vullga llegir un bon comentari (dir-li "comentari" no és fer-li justícia) a esta pel·licula té per visita obligada la pàgina:
http://www.telefonica.net/web2/micineparaiso/estanque.html
realitzada per un tal Juan S.D.Toro què jo he trobat amb el Google i que inclou una enlluernadora ressenya de aquesta obra d'art, amb una prosa molt cuidada i paraules i fotos escollides amb molt de gust.
jueves, 19 de marzo de 2009
Los puentes de Madison
Esplendorosa i enxisadora pel·lícula la que he pogut assaborir en tota la seua tendresa i amorositat.
La web de Antella, el precioso pueblito donde nací:
Aquesta actriu, Meryl Streep, aconsegueix posar-me els pels de punta cada volta que se m'ocorre visionar una de les seues magistrals actuacions. Em toca... cóm diria jo? la fibra sensible i fa que les llàgrimes afloren als meus ulls sense poder-ho evitar tot i que tampoc faig massa esforços per amagar-les.
"Los puentes de Madison", títol que, la veritat, no diu res per ell mateix és, sense cap classe de dubte, una obra mestra del seté art. La pel·lícula està conduïda d'una manera tan extraordinària que no puc per menys que llevar-me el barret davant dels seus protagonistes: Clint Eastwood i Meryl Streep. Dos monstres del cine. Ell per part doble atés que també la dirigix. Per al meu gust i amb la més modesta opinió, esta actuació supera, que ja es dir, a la de "Memorias de África".
A poc que ens impliquem, esta història ens entra molt dins i ens fa reflexionar sobre les il·lusions que teníem de jóvens i que han anat quedant-se pel camí degut a molts i variats motius. També ens pot fer pensar en la nostra parella, si hem tingut la sort de trobar la millor des del principi o bé ens hem conformat amb una relació més o menys duradora, més o menys suportable, tant per a ella com per a nosaltres, clar.
Una relació que ha anat enfonsant-mos més i més en eixos xicotets detalls que son com minúscules cadenes que han anat lligant-mos a la parella i als fills, si els hem tingut; cadenes que s'han fet més pesades amb el pas del temps.
És el que li passa als protagonistes d'aquesta història. El destí els unix quan ja és massa tard per a un d'ells. A punt està de deixar-ho tot per a començar una nova vida amb qui resulta ser la persona més adient però les abans esmentades cadenes ja eren massa pesades i no se'n veu capaç de donar el pas definitiu.
L'escena d'ell en el poble, plovent a bots i barrals, 
plorant baix la pluja incessant, mirant cap a la furgoneta on està ella sola després d'un temps indeterminat en què ja s'havien separat, suplicant-li amb els ulls, i ella, traspassant-lo amb la mirada, amb una lluita interior que ens projecta i que a mi personalment em posa un nuc en la gola; eixa escena no té preu.
M'havien parlat i jo havia sentit i llegit coses sobre aquesta pel·lícula però mai de la vida m'hauria imaginat el que m'estava perdent. Meravellosa interpretació.
"Los puentes de Madison", títol que, la veritat, no diu res per ell mateix és, sense cap classe de dubte, una obra mestra del seté art. La pel·lícula està conduïda d'una manera tan extraordinària que no puc per menys que llevar-me el barret davant dels seus protagonistes: Clint Eastwood i Meryl Streep. Dos monstres del cine. Ell per part doble atés que també la dirigix. Per al meu gust i amb la més modesta opinió, esta actuació supera, que ja es dir, a la de "Memorias de África".
A poc que ens impliquem, esta història ens entra molt dins i ens fa reflexionar sobre les il·lusions que teníem de jóvens i que han anat quedant-se pel camí degut a molts i variats motius. També ens pot fer pensar en la nostra parella, si hem tingut la sort de trobar la millor des del principi o bé ens hem conformat amb una relació més o menys duradora, més o menys suportable, tant per a ella com per a nosaltres, clar.
Una relació que ha anat enfonsant-mos més i més en eixos xicotets detalls que son com minúscules cadenes que han anat lligant-mos a la parella i als fills, si els hem tingut; cadenes que s'han fet més pesades amb el pas del temps.
És el que li passa als protagonistes d'aquesta història. El destí els unix quan ja és massa tard per a un d'ells. A punt està de deixar-ho tot per a començar una nova vida amb qui resulta ser la persona més adient però les abans esmentades cadenes ja eren massa pesades i no se'n veu capaç de donar el pas definitiu.
L'escena d'ell en el poble, plovent a bots i barrals, 
plorant baix la pluja incessant, mirant cap a la furgoneta on està ella sola després d'un temps indeterminat en què ja s'havien separat, suplicant-li amb els ulls, i ella, traspassant-lo amb la mirada, amb una lluita interior que ens projecta i que a mi personalment em posa un nuc en la gola; eixa escena no té preu. M'havien parlat i jo havia sentit i llegit coses sobre aquesta pel·lícula però mai de la vida m'hauria imaginat el que m'estava perdent. Meravellosa interpretació.
=====================================================
La web de Antella, el precioso pueblito donde nací:
Y aquí pongo publicidad de una página de opinión donde he ganado algún euro:
Suscribirse a:
Entradas (Atom)