Aquesta actriu, Meryl Streep, aconsegueix posar-me els pels de punta cada volta que se m'ocorre visionar una de les seues magistrals actuacions. Em toca... cóm diria jo? la fibra sensible i fa que les llàgrimes afloren als meus ulls sense poder-ho evitar tot i que tampoc faig massa esforços per amagar-les.
"Los puentes de Madison", títol que, la veritat, no diu res per ell mateix és, sense cap classe de dubte, una obra mestra del seté art. La pel·lícula està conduïda d'una manera tan extraordinària que no puc per menys que llevar-me el barret davant dels seus protagonistes: Clint Eastwood i Meryl Streep. Dos monstres del cine. Ell per part doble atés que també la dirigix. Per al meu gust i amb la més modesta opinió, esta actuació supera, que ja es dir, a la de "Memorias de África".
A poc que ens impliquem, esta història ens entra molt dins i ens fa reflexionar sobre les il·lusions que teníem de jóvens i que han anat quedant-se pel camí degut a molts i variats motius. També ens pot fer pensar en la nostra parella, si hem tingut la sort de trobar la millor des del principi o bé ens hem conformat amb una relació més o menys duradora, més o menys suportable, tant per a ella com per a nosaltres, clar.
Una relació que ha anat enfonsant-mos més i més en eixos xicotets detalls que son com minúscules cadenes que han anat lligant-mos a la parella i als fills, si els hem tingut; cadenes que s'han fet més pesades amb el pas del temps.
És el que li passa als protagonistes d'aquesta història. El destí els unix quan ja és massa tard per a un d'ells. A punt està de deixar-ho tot per a començar una nova vida amb qui resulta ser la persona més adient però les abans esmentades cadenes ja eren massa pesades i no se'n veu capaç de donar el pas definitiu.
L'escena d'ell en el poble, plovent a bots i barrals, 
plorant baix la pluja incessant, mirant cap a la furgoneta on està ella sola després d'un temps indeterminat en què ja s'havien separat, suplicant-li amb els ulls, i ella, traspassant-lo amb la mirada, amb una lluita interior que ens projecta i que a mi personalment em posa un nuc en la gola; eixa escena no té preu.
M'havien parlat i jo havia sentit i llegit coses sobre aquesta pel·lícula però mai de la vida m'hauria imaginat el que m'estava perdent. Meravellosa interpretació.
"Los puentes de Madison", títol que, la veritat, no diu res per ell mateix és, sense cap classe de dubte, una obra mestra del seté art. La pel·lícula està conduïda d'una manera tan extraordinària que no puc per menys que llevar-me el barret davant dels seus protagonistes: Clint Eastwood i Meryl Streep. Dos monstres del cine. Ell per part doble atés que també la dirigix. Per al meu gust i amb la més modesta opinió, esta actuació supera, que ja es dir, a la de "Memorias de África".
A poc que ens impliquem, esta història ens entra molt dins i ens fa reflexionar sobre les il·lusions que teníem de jóvens i que han anat quedant-se pel camí degut a molts i variats motius. També ens pot fer pensar en la nostra parella, si hem tingut la sort de trobar la millor des del principi o bé ens hem conformat amb una relació més o menys duradora, més o menys suportable, tant per a ella com per a nosaltres, clar.
Una relació que ha anat enfonsant-mos més i més en eixos xicotets detalls que son com minúscules cadenes que han anat lligant-mos a la parella i als fills, si els hem tingut; cadenes que s'han fet més pesades amb el pas del temps.
És el que li passa als protagonistes d'aquesta història. El destí els unix quan ja és massa tard per a un d'ells. A punt està de deixar-ho tot per a començar una nova vida amb qui resulta ser la persona més adient però les abans esmentades cadenes ja eren massa pesades i no se'n veu capaç de donar el pas definitiu.
L'escena d'ell en el poble, plovent a bots i barrals, 
plorant baix la pluja incessant, mirant cap a la furgoneta on està ella sola després d'un temps indeterminat en què ja s'havien separat, suplicant-li amb els ulls, i ella, traspassant-lo amb la mirada, amb una lluita interior que ens projecta i que a mi personalment em posa un nuc en la gola; eixa escena no té preu. M'havien parlat i jo havia sentit i llegit coses sobre aquesta pel·lícula però mai de la vida m'hauria imaginat el que m'estava perdent. Meravellosa interpretació.
=====================================================
La web de Antella, el precioso pueblito donde nací:
Y aquí pongo publicidad de una página de opinión donde he ganado algún euro:
No hay comentarios:
Publicar un comentario